Quan observem les nacions europees germanes, constatem que cada cos nacional particular ha manifestat una espiritualitat idiosincràtica al llarg de la història. L’esperit d’una nació s’expressa sempre amb trets únics que connecten profundament amb la identitat d’un poble i la manera amb què es relacionen amb el món —tant el món sensible com els alts mons espirituals. Així, per exemple, la nació italiana ha ofert a la civilització, successivament, la glòria pagana de la Roma republicana, la sensualitat lunar i intransigent de l’Església catòlica i el papat, l’explosió neoplatònica-hermètica del Renaixement, el nacionalisme místic de Garibaldi i la maçoneria itàlica, i l’excentricitat genial de Julius Evola i el tradicionalisme romà. No pretenc de ser exhaustiu amb aquesta llista, però sí que vull refermar que no es deu a l’atzar o la banal fortuna que Roma i Itàlia hagin estat geni i forja d’aitals vies espirituals.

En aquest sentit, ens podem preguntar si existeix una idiosincràsia espiritual catalana. O més ben dit: si hi ha hagut una via o vies espirituals genuïnament catalanes al llarg de la història. La resposta que hom obté és complexa i permet de constatar l’ofec letal del jou espanyol, i la desviació i degeneració que ens ha causat.

La feblesa de la contribució dels catalans en l’espiritualitat és causa de la condició colonial en la qual Catalunya ha hagut de viure per la majoritat de la seva història moderna i contemporània. Llevat del moment fundacional de la nació i la seva esplendor imperial, Catalunya ha estat marge i residu de la civilització europea —per molt que dolgui als catalans, avesats a la fal·làcia de «el món ens mira», pensar altrament. Parlar d’una espiritualitat catalana és haver de cenyir-se als temps que Catalunya era verament una nació perquè ostentava una voluntat de poder real. De la moralitat de l’esclau no en pot eixir cap espiritualitat, com intentaré de demostrar en aquest assaig.

L’autèntica espiritualitat catalana, de volada genuïnament catalana, de neta contribució civilitzacional, es troba en el geni de Ramon Llull i Arnau de Vilanova. Ambdós personatges són fruit de la puixança catalana del segle XIII i la creació de l’imperi català. L’esperit català de plenitud i voluntat de poder va produir un misticisme cristià complex —més místic que cristià en Llull, més apocalíptic que cristològic en Vilanova— d’un esoterisme alquímic gairebé fundacional de l’alquímia europea. No debades, als marges de la societat catalana, Bonastruc ça Porta, altrament dit Nahmànides, ja havia manifestat uns decennis abans els confins d’un misticisme semblant, basat en l’explosió cabalística tan popular en les comunitats jueves peninsulars. Em reca de considerar Nahmànides membre del cos nacional català, atesa la seva condició racial jueva —per bé que és sabut que en la disputació de Barcelona de 1263 es va expressar en bell llemosí, això no atribueix catalanitat de cap mena. Així i tot, és innegable que si Nahmànides va poder elevar-se a aitals mons espirituals va ser gràcies al fet que s’assimilava català.

Les successives guerres civils que van assolar Catalunya el segle XV a causa de les intervencions castellanes per mitjà de la perfídia Trastàmara van començar a soscavar la voluntat de poder dels catalans —i, de retruc, empobrir l’espiritualitat dels catalans. L’obsessió patològica castellana per sotmetre els catalans va començar el 1410 amb els Trastàmara. Cal no oblidar que el darrer Trastamàra va establir la Inquisició primer a Catalunya abans que a Castella. Mants cops, instruments castellans concebuts per a la repressió dels catalans han acabat emprant-se per reprimir els propis castellans més tard. La Inquisició n’és l’exemple paradigmàtic. El cost per sotmetre Catalunya mitjançant l’opressió religiosa va acabar sent l’empobriment generalitzat de la vida espiritual i intel·lectual dels propis castellans en la seva edat més gloriosa de formació i expansió imperials.

La decadència catalana dels segles posteriors és causa del lent sotmetiment i colonització de Catalunya per part de Castella. Joan Lluís Vives, un altre jueu assimilat català, va ser el darrer residu de l’espiritualitat catalana genuïna, que per mor de la repressió castellana va haver de manifestar sempre a l’estranger. La vida espiritual es va anar morint i els catalans es van refugiar en els ressorts espirituals permesos, això és, el catolicisme més tradicional i carrincló. Fins i tot segles més tard, la deriva del catolicisme català, conservador i dominic, en oposició al catolicisme francoespanyol, modern i jesuític, seria motiu d’un conflicte de grans proporcions en l’origen de la Guerra de Successió. Emperò el jou castellà ja era a lloc, duent a terme la seva esclavitzant tasca. Aquesta és la moral d’esclau que els catalans, encara avui, arrosseguem en les profunditats del nostre esperit caracterial i nacional.

No va ser fins a l’ascens de la modernitat, tot desfermant les seves forces destructives, que la nació catalana no va poder començar a remoure el jou castellà —per endossar-se un altre jou, el modern. L’espiritualitat catalana va iniciar tímides exploracions de l’Esperit, paradoxalment primer amb Jaume Balmes seguit de Jacint Verdaguer. La catolicitat tradicional d’ambdós oscil·lava entre contradiccions aparents vers un misticisme sensual, molt clar en Verdaguer, molt més incipient en un Balmes mort prematurament. Aquestes aproximacions espirituals tan eclèctiques i amarades de contradiccions tenen una causa doble: d’una banda, la confusió espiritual moderna, d’una altra, la castració espiritual de la colonització espanyola. L’experiència tant de Balmes com de Verdaguer acabaran definint el tipus d’espiritualitat mancada i bipolar dels catalans en modernitat. Així també s’expressaran Joan Maragall, Antoni Gaudí, Joan Salvat-Papasseit, Joan Miró, Salvador Dalí i la broma de Francesc Pujols —que malgrat tot tenia una idea clara de la seva castració. La llista d’aventurers espirituals catalans es limita a poetes, pintors i un arquitecte. Aquí podem palesar una tendència molt important en la manifestació espiritual del geni català: la moral de l’esclau s’ha anat esberlant a través d’anar cultivant la creativitat artística catalana. Això es causa del fet que l’art ha estat una escletxa permissible en la dominació espanyola de Catalunya. I l’espiritualitat catalana s’hi ha refugiat —almenys en els darrers segles.

Tanmateix, poetes i pintors no són instruments capaços d’articular una espiritualitat plena i de plenitud d’una nació. Calen soldats de l’Esperit, teòrics i pràctics, mediadors vius entre dos mons, que ho visquin i ho escriguin. I aquí tenim la nostra gran mancança. Poetes i pintors ho poden viure i els poetes hi poden aportar lírica. Però no hi ha cap sòlida teoria explicada i la praxi roman esberlada per la falta d’una disciplina d’ascesi que pugui fer reviscolar el cos nacional català. És cert que el geni de l’artista eleva la nació i l’enriqueix amb la vida creativa. Amb tot, això no és suficient per bastir una espiritualitat, un sistema d’idees espirituals que permeti al cos nacional d’assolir els alts mons espirituals per mèrits propis i no pas per mera imitatio, æmulatio i contaminatio amb altres cossos nacionals dins l’entramat civilitzacional propi —en el nostre cas, Europa.

La resolució, en el redreçament i reconstrucció nacional catalans del nostre temps, és la lenta restauració de la baula de tradició perduda. Cal retornar a l’esplendor espiritual de la puixança catalana original. Cal reconnectar-hi. Cal continuar-ho on ho vam deixar. I cal refer-ho tot a partir dels nostres fonaments propis i el que la fraternitat nacional europea ens ofereix —lluny, això sí, dels jous espanyol i modern.