Hi ha llocs que només es poden entendre accedint-hi per mar. L'Alguer és un d'ells, i potser l'únic que ens obliga a preguntar-nos què som quan ja no som del tot allò que crèiem ser. Perquè doblar el Cap de la Caça i veure com s’acosta poc a poc el perfil de la vila retallat contra el cel, és trobar-se amb la paradoxa més incòmoda de la catalanitat: un poble que parla la nostra llengua però que ens mira des de fora, que ens retorna el reflex sense la deformació hispànica a la qual estem tan perversament acostumats. Els algueresos no són catalans, malgrat ens parlin aquest català tan particular i bell. Són sards. Sards de llengua catalana. I aquesta distinció, que sembla una minúcia gramatical, és en realitat l'esquer d'una bomba conceptual que encara no hem sabut desactivar.

Eduard Toda va arribar a l'Alguer el 1887 i va creure descobrir una supervivència. La nova editorial Veles i Vents acaba de reeditar el seu L'Alguer. Un poble català d'Itàlia (1888), i la temptació és llegir-lo com un testimoni d'entusiasme renaixentista, una postal vuitcentista de germanor llunyana. Però si hom llegeix Toda sense nostàlgia —i això requereix un esforç deliberat—, el que apareix és una altra cosa: la crònica involuntària d'un malentès fundacional. Toda no va descobrir l'Alguer; va projectar-hi un desig. I aquest desig, disfressat d'erudició positivista, amaga una pregunta que la intel·lectualitat catalana encara no ha respost: què fem amb allò que reconeixem com a nostre quan no podem —o no volem— sostenir-ho materialment?

Constrenyits mentalment i espiritualment com estem per les fronteres de l'autonomia espanyola, el comú de la catalanitat només sap accedir al món per la via hispana. L'Alguer, a l'altra banda del pont de mar blava, roman des de fa set segles com un far que ens crida i ens mostra el nostre extraviament. Però aquí rau la incomoditat: no ens mostra el camí cap endavant, sinó la magnitud del que hem perdut per no haver-lo sabut pensar mai en termes de poder. Si hom té bona disposició i la sort de poder parlar amb qualque alguerès, prenent un cafè a L'Ambat o voltant per la plaça Sulis a l'ombra de la Torre de l'Esperó, s'obre de cop una percepció diferent de la nostra essència. És la fina i pràcticament incopsable sensació d'entendre't a tu mateix a través de l'altre. I aquesta experiència opera com una epifania espiritual enlluernadora, sí, però també com un mirall que retorna un reflex amb ombres, llums i replecs que preferíem no veure.

Toda, meravellat per la catalanitat de l'Alguer, no va parar esment que potser l'estudi de l'època en què la ciutat fou separada de la resta de la catalanofonia podia donar l'explicació precisa del rar i extraordinari fet del manteniment de la llengua fins avui. «Lo que passà a L'Alguer quan deixà de ser espanyol no entra en lo plan del present llibre», escriu, i aquesta omissió no és innocent. És el símptoma d'un catalanisme cultural que prefereix celebrar la supervivència que no pas comprendre'n les condicions materials. El llibre és un poti-poti de varietats sociològiques i paisatges acolorits —des de la forma de govern fins la descripció de cases, palaus i esglésies—, una literatura de viatge apressada, periodística, un reportatge d'actualitat de l'època. A desgrat nostre, no és Burckhardt escrivint sobre el Renaixement a Itàlia, ni Stendhal a Florència. Però potser és precisament aquesta manca d'ambició analítica i literària el que fa el llibre revelador: Toda escriu des d'una Catalunya que comença a pensar-se nacionalment però que encara no ha resolt —i que sembla entestada en no fer-ho— la tensió entre cultura i poder.

Hi ha dos episodis que mereixen atenció no tant per allò que expliquen sinó per allò que silencien. El primer, la pesta de 1632, que va exterminar la pràctica totalitat de la població. Toda relata amb profusió de detalls la tragèdia però no s'atura a preguntar-se com una llengua sobreviu quan els seus parlants desapareixen. Ho resumeix amb una invocació gairebé mística: «causa meravella veure que amb totes eixes calamitats no hagué desparescut lo caràcter i el geni de nostra raça, encarnat en los actuals algueresos». Aquesta resposta —que no és resposta— delata la fe renaixentista en la vitalitat ètnica com a força autònoma, independent de les condicions socials i polítiques. És la mateixa fe que encara avui permet a sectors del catalanisme cultural confiar que la llengua sobreviurà per estima, sense institucions, sense recursos, sense continuïtat.

L'altre episodi és l'estada de Carles I a l'Alguer, que Toda llegeix com a prova de la importància estratègica de la ciutat dins la Corona catalanoaragonesa. Però el que Toda intueix i no explicita és que l'Alguer va ser important precisament mentre va ser pensada en termes de poder. «Fins al començament del sigle XVI la vila de l'Alguer fou considerada com a plaça de guerra que assegurava als monarques catalans lo domini de tota l'isla de Sardenya», escriu, però afegeix que «lo nou estat polític creat en Espanya per la unió de les dues corones d'Aragó i de Castella devia influir en l'existència de nostra colònia sarda». La formulació és cautelosa, gairebé eufemística, però el diagnòstic és clar: quan Catalunya va deixar de ser un subjecte polític autònom, L'Alguer va quedar òrfena. I Toda, que escriu a finals del XIX amb tres guerres carlines a l'esquena i els bombardeigs de Barcelona encara fumejants en la memòria col·lectiva, ja és plenament conscient que la nissaga borbònica és més funesta que la pitjor pesta possible. Té detalls reveladors, com quan explica les objeccions del governador de Logudor per anar a jurar Felip V al 1701: «lo que aquí no digueren los consellers algueresos és lo que sentien, igual que els demés pobles catalans: sa animadversió contra el nou monarca». L'animadversió de Toda vers Castella queda clara i diàfana, però el que no queda clar és si aquesta animadversió es tradueix en alguna proposta política concreta o si es limita a ser una postura estètica, una actitud cultural sense conseqüències materials.

Perquè aquí rau el problema: l'Alguer, per a Toda i per a bona part del catalanisme posterior, no és un repte polític sinó una prova cultural. És reconegut, però no assumit. És estimat, però mantingut a distància. És invocat simbòlicament, però rarament integrat en cap estratègia seriosa. I aquest patró —sublimar allò que no podem governar— no és exclusiu de l'Alguer. És la manera catalana de relacionar-se amb la pròpia història.

Val la pena fer aquí un salt lateral que il·lumina per contrast. L'altra gran illa mediterrània que va romandre sota control català, i durant més segles encara, és Sicília. Però a Sicília no hi ha cap equivalent a l'Alguer, cap població íntegrament catalana, només empremtes lingüístiques i monumentals. Hi ha, però, una cosa que a Sardenya no existeix: una novel·la de recepció global que recodifica literàriament la noblesa catalanoaragonesa dins l'imaginari nacional italià. Il Gattopardo (1958) de Tommaso di Lampedusa fa exactament això. El protagonista, el príncep Fabrizio de Salina, porta el cognom Corbera, d'una nissaga noble catalana establerta a Sicília al segle XV. I en un passatge de la novel·la, parlant del seu nebot Tancredi Falconeri, el príncep afirma: «È inutile dirvi quanto sia illustre la famiglia Falconeri: venuta in Sicilia con Carlo d'Angiò, essa ha trovato modo di continuare a fiorire sotto gli Aragonesi, gli Spagnoli, i re Borboni e sono sicuro che prospererà anche sotto la nuova dinastia continentale». Aquest passatge fa una cosa que cap novel·la sarda no ha fet mai: converteix la memòria catalanoaragonesa en part orgànica de la identitat siciliana contemporània, sense nostàlgia, sense folklorització, només com a capa sedimentària d'una aristocràcia que aprèn a sobreviure canviant de dinastia.

Per què Sicília té Il Gattopardo i Sardenya no? No és una qüestió de talent ni de materials narratius. És una qüestió de centralitat simbòlica. Sicília té pes en l'imaginari literari italià —Verga, Pirandello, Sciascia, Lampedusa—; Sardenya ha estat percebuda com a perifèria, amb menys capacitat de produir obres que entrin al cànon central. Però hi ha un altre factor, més profund: el desplaçament lingüístic. A Sardenya, la literatura d'alta cultura va passar del català al castellà i després a l'italià, fragmentant la cadena de continuïtat que permetria llegir, en una mateixa tradició, la noblesa catalanoaragonesa medieval i les elits contemporànies. El sard ha restat sovint relegat, i el català alguerès, malgrat la seva supervivència miraculosa, no ha tingut la massa crítica per generar una literatura de gran abast. La memòria catalana s'ha vehiculat, en bona part, des de la banda catalana —estudis sobre la petjada catalana, monografies sobre l'Alguer—, mentre que la narrativa sarda i italiana tendeix a integrar aquell passat sota etiquetes genèriques: «aragonesos», «espanyols», diluint l'especificitat catalana.

Aquest és el veritable drama que Toda no veu, o no vol veure: que la supervivència lingüística de l'Alguer, per enlluernadora que sigui, no n'assegura la continuïtat ni la projecció cultural. La llengua no sobreviu només per estima, ni la cultura per erudició. I és aquí on la ressenya esdevé inevitablement política, encara que no ho pretengui.

El crític i escriptor Julià Guillamon, sempre perspicaç, va plantejar al seu Narrativa catalana de l'exili (2005) la qüestió de l'alteritat en la literatura catalana. «L'exili va representar un daltabaix terrible, que va acabar amb tot un món. Però al mateix temps, va obligar els escriptors a enfrontar-se amb alguns temes clau de la contemporaneïtat: la pèrdua d'identitat, el tema de l'«altre», o la vida en les grans metròpolis del segle XX». Aquesta visió de l'«altre», que malauradament no trobem en cap dels autors catalans de l'època de l'expansió medieval i que ens hagués enriquit enormement la nostra concepció del món, és la què ens pot aportar contemporàniament l'Alguer. «Som de nació sarda i llengua catalana», diuen sempre els algueresos, precisos. Aquesta dualitat comporta una complexitat i una riquesa identitària, lingüística, geogràfica i social enormes que mereixeria una germinació literària de primer nivell, destinada a eixamplar la visió tancada, autonòmica i mediocrement hispànica de la catalanitat principatina.

Però en comptes d'això, què tenim? Turisme folklòric catalanesc. Caps de setmana per anar a provar de parlar català i donar lliçons de superioritat, en comptes de fer-hi negoci i relacions comercials. Els adalils babelians del bilingüisme hispànic sempre insisteixen en la suposada riquesa que representa per als catalans d'Espanya tenir dues llengües —als pobres catalans de França, ni això. I no. La vertadera riquesa és la possibilitat d'accedir a altres formes i maneres de viure la catalanitat, però això requereix institucions, recursos, continuïtat. El sol fet d'haver de dependre de companyies aèries i marítimes forasteres per arribar a l’Alguer, ja indica el mal de què morirem. Quin futur tenim com a identitat si no som capaços de donar un espai comercial rendible a la nostra llengua?

Experiències com Connectem l'Alguer, sorgides des del pur entusiasme filantròpic, mereixen els millors auguris, però no deixen de ser el símptoma d'una mancança més profunda: que el contacte amb l'Alguer continua sent vist com un exotisme, no com una necessitat estratègica. I aquí és on el llibre de Toda, llegit sense nostàlgia, esdevé un mirall implacable. Toda va fixar un moment fundacional: el moment en què Catalunya torna a prendre consciència de l'Alguer com a part del seu espai cultural. Però va confiar que aquesta consciència era suficient. I més d'un segle després, continuem cometent el mateix error: invocar l'Alguer simbòlicament, visitar-lo, citar-lo, celebrar-lo, però no protegir-lo amb les eines que realment importen. Perquè l'Alguer que Toda construeix és, alhora, real i imaginat. Real en la descripció minuciosa de costums, llengua, vida quotidiana; imaginat en la manera com és incorporat a un relat més ampli sobre la catalanitat. L'Alguer no és tant un subjecte amb veu pròpia com un espai on Catalunya pot reconèixer-se sense risc. Un lloc on la llengua ha sobreviscut sense estat, sense conflicte obert, gairebé com una relíquia viva. I això, lluny de ser anecdòtic, delata la manera catalana de relacionar-se amb l'alteritat: una manera que sublima allò que no pot governar.

Toda ens mostra, sense voler-ho, els límits d'un catalanisme cultural que confia massa en la memòria i massa poc en la durada. Perquè el veritable problema no és que l'Alguer existeixi malgrat nosaltres; és que existeix sense nosaltres. I aquesta distinció, que sembla subtil, és en realitat abismal. Potser per això el llibre incomoda quan es llegeix sense nostàlgia. Perquè ens obliga a admetre que el problema no és l'Alguer, sinó la nostra manera de mirar-lo. Que la catalanitat no es pot sostenir només amb reconeixement simbòlic, ni amb viatges de cap de setmana, ni amb erudició filològica. Que una cultura que no es pensa en termes de poder acaba sent una cultura que espera, passivament, que algú altre la pensi per ella. I que aquesta espera, disfressada de resistència cultural, és en realitat una forma refinada de capitulació.

Llegir Toda avui és, doncs, un exercici de lucidesa. No per tornar a un passat idealitzat, sinó per entendre com s'ha construït un imaginari que encara ens condiciona. L'Alguer no és només un poble català d'Itàlia; és una pregunta oberta sobre què vol dir, realment, sostenir una cultura quan aquesta deixa de ser central i esdevé perifèrica. I aquesta pregunta, ens agradi o no, continua sent plenament vigent. Perquè si no som capaços de respondre-la amb l'Alguer, tampoc no ho serem amb nosaltres mateixos.