El moment actual no recorda als anys trenta, sinó, odioses comparacions a banda, amb el tombant de les dècades de 1910 i 1920. En vaig parlar en una metralla fa un any i mig i en un article sobre Urquinaona fa dos anys, i continuo pensant-ho, fins i tot més encara. De fet, m’hi va fer tornar a pensar un article recent de l’Enric Vila, en què deia que «el guanyador de les municipals és el sentiment separatista pur i dur, un sentiment que no existia, com a mínim, des d'abans de Franco». El resultat de les eleccions municipals, en què es combina una pujada de l’abstenció i l’aparició d’algunes alternatives encara embrionàries —Orriols a Ripoll, Perramon a Manresa i d’altres regidors de Primàries, el Front Nacional de Catalunya i Aliança Catalana— em recorda al col·lapse del règim de la Restauració. La Lliga (ERC, Junts, CUP) es desfà, tot es degrada, la política espanyola s’encalla, mancada de grans personalitats i amb les seves estructures trontollant, i alguns demanen un cirurgià de ferro (VOX), amb el rei Felip VI (Alfons XIII), movent fils. L’època n’és una de confusió, i cal estar molt atent al què, al qui, al quan, al com, i l’on per sobreviure. Catalunya ha quedat aparentment pacificada després de la Campanya per l’Autonomia de 1918-1919 (el Procés), però amb el preu d’haver deixat fora del sistema massa gent, inclòs Puigdemont, que malda per tornar i adaptar-se, tancant un cicle. Per això Jiménez Losantos diu que «en Cataluña sobran todos, sobran los propios catalanes, sobra la historia de Cataluña. Es todo una mentira total». Espanya fa temps que ha entrat en una crisi forta i a casa nostra comença a sortir un separatisme que no es refia dels partits, ni les poltrones, i un espanyolisme que vol fer-ne neteja. D’ençà el 2017 hi ha caos i enrariment en l’ambient, una mena de neguit que va in crescendo —com si acabessin els temps de vaques grasses i les rialletes.

Frederic J. Porta

Les eleccions de diumenge passat han fet palès un dels canvis que feia anys que s'estava gestant. El votant independentista s'ha adonat que, fet i fet, si els partits autoanomenats independentistes no fan res en favor de la independència, ni tan sols, res en favor de la supervivència nacional —més enllà de la retòrica, han abandonat el català a la seva sort—, no té cap sentit votar-los. Si el teòric independentisme fa espanyolisme, l'únic motiu per continuar-los votant malgrat els repetits incompliments, la por que guanyi l'espanyolisme i ens anihili, perd tot el sentit. Si mirem les dades, veiem que l'abstenció ha pujat uns nou punts respecte a les eleccions de 2019 (i ha estat més acusada a les comarques centrals i gironines, on l'independentisme és més hegemònic); i el vot nul ha passat a ser un 0'62% a ser un 1,47%. N'hi ha hagut prou amb 350.000 vots perduts entre Junts, ERC i la CUP perquè de cop i volta des d'aquests mateixos partits es proposi una candidatura unitària per les eleccions espanyoles que va anunciar Pedro Sanchez fa uns dies. Veient que perillen els seus llocs de feina i les xarxes clientelars, ara fingeixen que podran deixar de banda les seves pulsions fratricides i crear un «front democràtic» per defensar Catalunya. El cert, però, és que encara no han entès que una part del seu anterior electorat ja no es deixarà enredar. No se'ls creuen quan diuen que aniran a defensar Catalunya, saben que l'esquerra espanyola i el PSOE són igual de negatius que tota la dreta espanyola, VOX inclòs,  i, evidentment, no poden sinó riure quan senten que els Comuns estan convidats al front comú. Tant se val el que facin, l'abstenció a les eleccions espanyoles no la podran evitar. El 23 de juliol cap xantatge valdrà. Demostrada aquesta legislatura que els partits teòricament independentistes no tenen ni la voluntat ni la capacitat per nombre d'escons per influir en res a Madrid, només per aguantar humiliacions, la gran fita serà aconseguir la participació més baixa mai obtinguda abans. Prou de reformar Espanya, l’abstenció a les espanyoles és un deure per qualsevol que es consideri independentista.

Dolors Clotet

El fons o la forma? La fi del colauisme pel retorn de Trias implicarà una catalanització de Barcelona en les formes: ja no tindrem pregons en castellà, Barcelona tindrà polítiques de mobilitat menys hostils a la resta de catalans i fins i tot veurem alguna oposició a l’espanyolisme teatralitzada pel nou batlle. A efectes de fons, auguro una accelerada en la descatalanització de la capital. Junts persistirà en la suïcida tasca de minoritzar la seva base electoral promocionant un model desarrollista basat en sectors de diner fàcil i poc valor. El turisme de sangria reprendrà un impuls que mai havia acabat de perdre, malgrat les voluntats aparents dels Comuns de fer-lo desaparèixer. Ens anirà de poc que no posin un Airbnb a plaça Sant Jaume. La darrera Enquesta de Població Activa va revelar que a Catalunya s’han incorporat 50.000 estrangers al mercat laboral, mentre que 28.000 nacionals (en què incloem els espanyols) han deixat l’activitat: en termes nets, tot un èxit, segons l’ideari post-convergent. A Barcelona, la nostra Jerusalem, les dades són sempre més hiperbòliques. Malgrat que alguns sectors de Junts comencen a ser conscients del seu comportament de lèmming, mentre no hi hagi una rectificació general és primordial que no toquin poder. En aquest sentit, una abstenció generalíssima el proper 23J seria un bon tallafocs. Déu meu, guarda’m dels amics —que dels enemics ja me n’ocuparé jo.

Bernat Mallén

Lluny d’aproximacions maximalistes o de part als resultats de les eleccions municipals celebrades diumenge passat, l’única tendència transversal a tot el país és el daltabaix d’Esquerra Republicana, que es deixa més de 300.000 vots en 4 anys. Junts i el PSC repeteixen resultats en termes absoluts. El detall micro a cada vila i ciutat del país, però, és la d’un pandemònium de tendències, vencedors i perdedors, sense un fil comú que lligui la voluntat de les viles veïnes. La dreta dura guanya a Ripoll i entra a Vic i Manresa, però altres ciutats amb iguals o majors problemes amb la immigració i la gestió dels nouvinguts com Lleida, Reus o Salt queden completament fora d’aquesta preferència. A Girona els independentistes castiguen el processisme de Junts, però a Barcelona guanya l’esperança blanca del pujolisme. La realitat és que avui no existeix a Catalunya una tendència política clara que permeti llegir en quina direcció va l’electorat del país, i això no és sinó conseqüència directa de l’abdicació de les forces polítiques catalanes de liderar, de qualsevol manera, el país i la seva res publica. Les eleccions municipals sempre tenen fenòmens localíssims, però que no hi hagi cap connexió o vincle entre el resultat en una vila i la del costat és símptoma de societats políticament dèbils, sense una classe política líder i un objectiu nacional clar (no diguem objectius sobre política econòmica o social). Hi ha gent, també dins el nacionalisme, que se senten còmodes en aquest caos per l’oportunitat que suposa per un trencament, més tard o d’hora, que obri nous horitzons. La realitat, però, és que l’herència d’aquesta algaravia és un país desfigurat, alienat i creixentment complex. Podem permetre’ns insistir en aquesta tendència 4 anys més?

Guillem València

El xivarri electoral nostrat, que és molt i persistent, ens ha fet passar per alt una de les notícies més importants d’aquests dies. Parlo del triomf de Recep Tayyip Erdoğan en les eleccions turques del passat 28 de maig. El líder de l’AKP ha renovat el seu mandat amb una victòria ajustada —del 52% contra el 48%—, sobre una coalició que integrava la majoria dels partits de l'oposició. Comunistes, kemalistes, liberals, islamistes moderats, ecologistes i, fins i tot kurds, van unir-se amb la intenció de derrotar l’actual president. Ho van fer a través de la creació d’una mena de front antierdoganista que, malgrat tot, no ha aconseguit res. Erdoğan continuarà governant la nació turca fins que el cor li aguanti i, ens agradi o no, crec que, d’aquest fet, en podem extreure una lliçó. Més enllà de les lectures geopolítiques diverses, l’èxit d’aquest noi de barriada convertit en cabdill tot poderós, és una bona forma de recordar que tota ideologia, coalició o proposta que es construeixi al voltant del prefix «anti» està condemnada al fracàs. De l’antierdoganisme no n’ha sortit res, com res sortirà de l’antiespanyolisme o de l’antifeixisme o de qualsevol de les motos que ja ens estan intentant vendre. Ara que Espanya girarà cap a la dreta i que el xantatge moral s'accentuarà de forma desmesurada, cal tenir-ho més present que mai. 

Joan Simó

Les eleccions municipals del 2023 han tornat a posar de relleu que el Procés és cosa del passat. Els propis votants han començat a abandonar els partits i les associacions que van traïr el poble català i aquí i allà apareixen, a nivell local, el principi d’alternatives. Podem mesurar la sagnia en termes quantitatius, mesurant la caiguda de vots. És molt més difícil, però, saber què està passant en termes qualitatius: com ho viuen, com han canviat d’opinió, què llegeixen, què pensen, com viuen i què estan disposats a fer els absents. Tot i això, només cal fer un esguard a les planes majors dels partits i a les tertúlies per veure que el talent fa temps que s’absté de participar en farses i es troba, per força, en d’altres coordenades. Entrem ara en la fase més fosca i confusa de l’Anti-Procés, iniciada el 2017. El poder s’enrocarà en l’explotació dels traumes del franquisme i els records idealitzats de la República —per això es parla ara d’un «Front Democràtic», com si tornessim a les eleccions del febrer de 1936 i el «Front d’Esquerres» o el «Frente Popular» s’alcessin dels taüts i les cunetes. Sánchez i Abascal encarnaran las dos Españas en un teatre de putxinel·lis al qual ens provarà d’arrossegar el règim. Els partits processistes afinaran els seus cants de sirena i atiaran les nostres pors més fondes per tornar-nos a vampiritzar les energies; podran fer algunes proclames buides sobre llengua, immigració o lideratges, provant de generar participació a curt termini. Però cal continuar abstenint-se de tot això, i replegar-se als espais que, de mica en mica, van florint als marges.

Frederic J. Porta