És casualitat que les dues màximes expressions artístiques del país, el romànic i Gaudí, siguin netament cristianes?

Catalunya ha excel·lit —també— en l’art de convertir les virtuts en vicis, sembrant la llavor de la derrota.

Els temps d’avui són qualitativament diferents.

La coherència amb un mateix és el poder transformador més gran de tots.

Els símbols geogràfics forts són expressió d’una cosmovisió compartida.

La feblesa de la contribució dels catalans en l’espiritualitat és causa de la condició colonial en la qual Catalunya viu i ha hagut de viure.

La redescoberta de què és un sagrament ofereix una via per restaurar la iniciació tradicional avui.

És possible la pràctica d’una espiritualitat tradicional sota el jou de la modernitat?

La incapacitat de contemplar ens condueix al conformisme.

En un moment de saturació mediàtica, crispació i cansament, la contemplació silenciosa podria semblar una renúncia, però és, precisament, tot el contrari.

La fe es fragmenta, el dolor s’individualitza i la pregunta pel sentit torna amb més força que mai.

El sincretisme religiós dona riquesa i vida al dogma.