La globalització liberal ens presenta la immigració i el turisme de masses com dues cares de la mateixa moneda.
La societat moderna i industrial no té ritus de pas cap a l’adultesa, ni obligacions envers la comunitat més enllà dels impostos
Catalunya pateix la crisi d’identitat de les poblacions dels estats nacionals sense haver-ne tingut un.
La xocolata i el cafè han estat símbols de dos mons frontalment oposats.
Les vides i les obres de valor només floreixen en l’estabilitat. En un món de transformacions ràpides i profundes no hi ha espai per a l’eternitat.
Tradicionalment, les comunitats no es concebien com a agregacions d’individus.
Els avenços tecnològics no són neutrals, inevitables o necessàriament positius.
Perquè Catalunya s’elevi ha d’encarnar físicament la tradició, la comunitat i la natura a través de l’arquitectura.
Fa més d’un segle que la dissidència ha renunciat a plantejar models econòmics alternatius al capitalisme.
Catalunya és una unitat. Les diferències entre Barcelona i el rerepaís són conseqüència de l’ocupació espanyola.
D’ençà 1412, Catalunya ha anat quedant periòdicament en la intempèrie, mancada de líders.
El risc associat a la laxitud en la tria de companys és molt més alt perquè no gaudim d’un sistema que ens ajudi a classificar.
Rep cada número, directe a la teva bústia
