Frederic J. Porta és director de la revista Esperit.
D’ençà 1412, Catalunya ha anat quedant periòdicament en la intempèrie, mancada de líders.
La Catalunya del 2021 encara viu immersa en la postguerra de 1939.
Les designacions d’esquerra i dreta han estat bàsiques per entendre la política filla de la Revolució Francesa.
L’estat de la política catalana no es pot entendre sense l’apuntalament de l’hegemonia que proporciona el poder mediàtic i la seva cultura.
Entre 1945 i 1978, la Il·lusió Occitana va maldar per sobreviure en el nou context de postguerra.
De 1815 al 2020, els moviments conservadors han fracassat a l’hora d’aturar el flux descendent de la història. Enguany es produirà una catarsi d’amplis sectors polítics.
La situació generada pel coronavirus no ha generat una disrupció, sinó una continuïtat accelerada de la totalitarització del liberalisme.
Com en la Xina de Mao, Occident s’enfronta a una Revolució Cultural postmoderna promoguda per l’oligarquia global.
La relació amb la terra és un dels fonaments de l’ésser de tota comunitat. A Catalunya, aquesta relació penja d’un fil.
Del 1968 fins l’actualitat, l’Esquerra Independentista ha involucionat fins a esdevenir una caricatura dels seus orígens.
La Generalitat de Catalunya i les actuals institucions autonòmiques no tenen res a veure amb l’antiga Diputació del General, l’Estat català centenari abolit amb la derrota a la Guerra de Successió.
Entre 1934 i 1945, la Il·lusió Occitana va passar de ser un horitzó possible a restar enterrada i oblidada per la història.
Rep cada número, directe a la teva bústia
