L'acció humana és el motor de la història.
Caure en els discursos pessimistes que, darrerament, es fan a Catalunya és una forma de justificar la covardia i la inacció, un risc que no ens podem permetre.
El món és testimoni inconscient de l'emergència de noves formes de totalitarisme.
L’independentisme sobreviu sota la capa de gebre del postprocés.
El dipnou és un peix que dona un exemple simbòlic.
Venen anys d’estancament polític en què el desencantament és una opció inevitable, però també útil, pels resistencialistes.
El que Catalunya necessita és potser un rei.
Rere la superioritat moral que ha guiat el discurs cultural autonòmic s’hi amaga una forma de castració sibil·lina pensada per allunyar els catalans de la violència i, per tant, del poder.
Una Catalunya forta és impensable sense la seva esquerra.
Els artistes i intel·lectuals catalans estan sota control i censura.
Catalunya ha de ser cuidada com un bonsai: treball continu de contingència amb pensament estratègic a mig i llarg termini.
Catalunya precisa amb urgència d’una alternativa política al Govern. Per totes les mancances de forma i fons, l’espai hi és. La pregunta no és si es bastirà tal alternativa, sinó com i quan.
Rep cada número, directe a la teva bústia
