L’optimisme i el pessimisme són dues formes d’encarar la situació nacional a nivell personal, però ambdós extrems, un cop traslladats al plànol polític, poden comportar riscos.
Quantes oportunitats perdudes es pot permetre Catalunya, abans d’arribar indefectiblement a un punt de no retorn?
Des de d’abans de la proclamació de la independència cal dotar-se de l'arquitectura institucional per la defensa.
La fotografia, com qualsevol altre producte cultural, també està condicionat per la dimensió política. Cal preguntar-nos sempre quin discurs apuntalen les imatges.
Que les critiques al procés s’estiguin convertint en el nou gènere d’èxit entre un públic independentista, no és més que una nova versió del masoquisme català.
Malaparte va descriure diverses temptatives revolucionàries, amb els seus encerts i els seus errors.
En la batalla pel control de les ments, els catalans tenim un lleuger avantatge: fa temps que observem el rentat de cervells al nostre voltant.
L'acció humana és el motor de la història.
L’independentisme sobreviu sota la capa de gebre del postprocés.
Ni nació sense estat, ni país sense capital.
Venen anys d’estancament polític en què el desencantament és una opció inevitable, però també útil, pels resistencialistes.
El que Catalunya necessita és potser un rei.
Rep cada número, directe a la teva bústia
