La batalla de Perpinyà ha començat.
Cal territorialitzar Catalunya, agrupar els catalans i dotar-los d’espais de catalanitat i exclusivitat.
Desbilingüitzar-se no només és possible sinó que és desitjable.
Cal abordar el problema demogràfic —alta immigració i baixa natalitat— amb un projecte comú entre homes i dones.
El centralisme asèptic francès inclou fins i tot les expressions dialectals.
La independència no és plausible a curt termini i cal frenar l’hemorràgia nacional actual intervenint en diversos àmbits.
Cal evitar que els catalans siguem reduïts a catalanoparlants i definir què som per qui en vulgui ser.
La segregació escolar en determinats llocs pot evitar la castellanització.
La retòrica de la defensa del català, almenys si esdevé el pilar retòric de la lluita nacional, és perniciosa i obvia grans problemes teòrics.
La unitat lingüística s’erosiona a La Franja i no hi ha voluntat de defensar-la.
L’acceleració de la substitució demogràfica a Catalunya posa en qüestió el mite candelià dels altres catalans.
Als anys 1990, l’estat francès aconsegueix la seua última gran estafa, que li va permetre fer callar les reivindicacions regionalistes gràcies a un nou arsenal legislatiu.
Rep cada número, directe a la teva bústia
