La missió hegemònica de Catalunya, segons Francesc Pujols, consisteix a dirigir la política espanyola. Un segle més tard d’exposar-la, la seva tesi encara conté lliçons per a qui les vulgui escoltar.
Mantenir-nos dins els marges del processisme crític converteix Catalunya en un mico que sempre topa contra la gàbia.
Un Estat català, com l’espanyol ara, existirà amb un sector de la població que li serà hostil —i no hi ha cap problema.
Hi ha un cert ecologisme que promou la provincialització de Catalunya.
Orientant-se cap a posicions marcadament conservadores, els nous partits independentistes corren el risc d’acabar servint als interessos de les dretes espanyoles.
60 anys després de la fi de la Guerra d’Algèria, els relats memorials continuen alimentant el debat politicosocial nord-català.
L’ascens de la creativitat mecànica ens fa replantejar el paradigma del darrer segle.
L’optimisme i el pessimisme són dues formes d’encarar la situació nacional a nivell personal, però ambdós extrems, un cop traslladats al plànol polític, poden comportar riscos.
Quantes oportunitats perdudes es pot permetre Catalunya, abans d’arribar indefectiblement a un punt de no retorn?
Des de d’abans de la proclamació de la independència cal dotar-se de l'arquitectura institucional per la defensa.
La fotografia, com qualsevol altre producte cultural, també està condicionat per la dimensió política. Cal preguntar-nos sempre quin discurs apuntalen les imatges.
La culpa històrica només porta a l'autodestrucció de les identitats que s’hi abandonen.
Rep cada número, directe a la teva bústia
