En el present article no m'ocuparé de la qüestió sanitària del virus. No vull jugar a fer d’opinòleg o de totòleg, amassant quatre articles d’opinió per refregir-los en un assaig sobre un tema que desconec. El meu objectiu és continuar estudiant diversos elements ignorats, obviats o amagats de l’emergència sanitària, sobretot tenint en compte la dimensió històrica. Fa uns quants mesos vaig parlar, seguint Diego Fusaro, de l’establiment de «règims terapèutics» al món, i em vaig fixar en els aspectes més relacionats amb la teoria política o la filosofia. Avui, em vull centrar en la relació entre l’Estat (sobretot l’espanyol) i la covid.

Cal tenir en compte que la crisi ens ha portat a un segle nou, en què les coordenades i les idees del segle XX han canviat o s'han tornat obsoletes. D’entrada, sorprèn que els comunistes, una de les màximes dels quals era que l’Estat era el consell d’administració de la burgesia, de cop s’hi sotmetin com si fos un ens neutral, merament tècnic. O els liberals i llibertaris que assenyalen no-vacunats (una nova categoria d’estigmatitzats socials, paradigma del divide et impera) i clamen a favor de confinaments, mesures disciplinàries col·lectives i passaports per anar a fer un mos al bar del costat o ballar una mica a una discoteca. Aquestes mesures no s’apliquen en el buit, en un laboratori, sinó en societats amb contextos històrics i polítics concrets. Una de les grans i sinistres ironies de tot plegat és la del moviment independentista: deu anys (molts més si prenem el catalanisme) parlant dels mals de l’Estat espanyol i dels seus perills i girs túrquics, herències franquistes i tota la pesca, per acabar acatant tot el que ordena i de vegades demanar més disciplinament encara. On queda la tradició recelosa de l’Estat que teníem els catalans?

Del segle XIV ençà, el creixement de l’Estat (amb tots els matisos que demana el concepte en èpoques tan llunyanes) ha estat generalment una constant històrica. De totes maneres, al segle XVIII l’Estat continuava sense saber qui naixia, moria o es movia pel seu territori. La vida de la majoria de la gent s’esdevenia pràcticament al defora de les estructures estatals, amb les quals difícilment interactuava. L’Estat podia ordenar fer censos puntuals, per cobrar impostos o anar a la guerra, i les parròquies tenien partides de naixement dels moradors de cada poble, però tota aquesta informació no era pas accessible per un ens centralitzat i únic. Tot això començaria a canviar de mica en mica durant el segle XIX, amb la introducció de censos, el progrés de la tècnica i l’expansió del poder de l’Estat modern, que va generar guerres i revolucions en contra, com el carlisme. Encara que sembli una mentida o una paradoxa, l’Estat liberal era significativament més gran i opressiu que el del despotisme il·lustrat de l’últim absolutisme. Si mirem les xifres de funcionaris, un dels aspectes més quantificables de l’Estat, el 1860 a Espanya hi havia 30.000 funcionaris per una població de 15.645.072 habitants. El 2021, a Espanya hi ha 2.710.405 funcionaris (oficialment, perquè depenents de l’Estat n’hi ha moltíssims més) per 47.394.223 habitants. Mentre la població en cent-cinquanta anys s’ha multiplicat si fa o no fa per tres, els funcionaris s’han multiplicat com a mínim per noranta.

Del segle XIV ençà, el creixement de l’Estat ha estat generalment una constant històrica.

Aquesta expansió de l’Estat comporta grans riscos. L’Estat no és un ens neutral, tècnic, racional i objectiu; és un cos viu —per moltes màquines que faci servir— i té una idea d’ésser. Està format i dirigit per humans, té una lògica política i obeeix a aquesta. No em puc estar de recordar el concepte de biopolítica, el control dels cossos (i les ànimes!) per part dels Estats que ja va assenyalar Foucault. «El desenvolupament, del segle XVI al XIX, d'un veritable conjunt de procediments per dividir en zones, controlar, mesurar, canalitzar els individus i fer-los alhora "dòcils i útils". Vigilància, exercicis, maniobres, qualificacions, rangs i llocs, classificacions, exàmens, registres, una manera de sotmetre els cossos, de dominar les multiplicitats humanes i de manipular les seves forces s'ha desenvolupat en el curs dels segles clàssics, en els hospitals, en l'exèrcit, les escoles, els col·legis o els tallers: la disciplina». Els estats postmoderns (terapèutics?) i la OMS, com d’altres institucions mundials que ningú no tria i que semblen neutrals, objectives i ineludibles (sempre en la millor tradició liberal), continuen un llarg procés de centralització del poder i de separació o allunyament de l’aparell d’aquest de la participació de la població. En resum: a cada passa ens governen ensos més abstractes sobre els quals no tenim cap poder (emancipats de nosaltres) i en els quals no tenim representació directa.

Com és lògic, no parlem d’un model soviètic, franquista o nazi, en què l’alè del KGB, la Stasi, la Brigada Político-Social o la Gestapo la podien notar els ciutadans al clatell. Però ni tan sols aquestes agències, i puc incloure també la CIA dels anys de la Guerra Freda, podien somiar en un model de vigilància i de control com l’actual. Manning, Assange o Snowden, per citar els casos més sonats, han emprès el camí de l’exili per haver denunciat que en tot moment els nostres governs ens espien a través de la tecnologia. Es creen perfils i es calculen tendències; el nostre ésser-al-món genera números i dades de manera massiva (Big Data) prestos a ser recollits. Hi ha índexs de persones ideològicament perilloses en alguna agència ultrasecreta de l’espai OTAN? I de l’Estat espanyol? O algoritmes de detecció d’opinions errònies? De moment, ens miren i ens escolten sense que se’n derivin conseqüències individuals, però és innegable que la monitorització del món serveix ja per obtenir dades, informacions i controlar millor a la població. Hi ha una pistola carregada damunt la taula, però de moment ningú la fa servir. Es pot argumentar, també, que si bé les agències estatals s’ho miren de lluny, la població està agafant cada vegada més un paper de vigilant policial, que complementa els aparells coercitius de l’Estat.

De no saber si algú havia mort en la Catalunya del 1767, durant els anys de les reformes de Carles III, l’Estat espanyol i les grans multinacionals com Google (un autèntic entramat tecnopolític) passaran a saber si hem menjat a un restaurant (i si ens ha agradat), si hem pres unes canyes al bar (i amb qui) o si hem anat de compres (i quins gustos tenim). Probablement ja ho podien saber abans, pels mòbils, les targetes de crèdit i les càmeres. Es pot argumentar que totes aquestes dades estan recollides per institucions o empreses que no les creuen i que, per tant, no existeix un Gran Germà que ho observi tot. Desgraciadament, la quantitat de dades que recull només Google ja són prou escandaloses per si mateixes, i torno a insistir que hi ha exiliats per haver denunciat que la National Security Agency té portes d’accés a totes aquestes dades, i que les compila i analitza. En qualsevol cas, totes aquestes empreses i institucions estan a un decret de distància d’haver de proporcionar dades a un ens centralitzat. A la Xina ja passa: el creador del sistema de crèdit social xinès va recomanar a França implementar-lo, perquè, literalment, haurien pogut preveure la revolta dels Gilets Jaunes.

Com passa sovint, aquesta situació a Catalunya és encara més preocupant.

Només calia una emergència per a justificar un control i una vigilància massiva major encara, injustificable de cap altra manera. Cal tenir molt clar que l’emergència sanitària de la Covid-19 no ha generat cap mena de disrupció, sinó una acceleració dels processos que, del segle XIV fins l’actualitat, han anat augmentant el poder de l’Estat a costa de poders i institucions intermitges, tot deixant l’individu a l’intempèrie. De 1945 a 1989 el pretext a Occident va ser el comunisme, durant la Guerra Freda. De 2001 ençà, el terrorisme. I ara, el virus. Com passa sovint, aquesta situació a Catalunya és encara més preocupant. En el context post-Procés, la covid és també l’excusa de l’Estat espanyol per reforçar estructures i tapar forats, exercitar i calibrar forces. La submissió dels líders processistes durant els últims quatre anys, agreujada després de l’emergència sanitària, és una irresponsabilitat que té i encara tindrà greus conseqüències.

Tanmateix, cal assenyalar contra pessimismes de tota mena que res construit pels humans és perfecte ni definitiu. Aquests entramats tècnopolítics que entrellacen Estats, grans empreses, institucions supranacionals i el poder del diner són d’una complexitat enorme. Necessiten propaganda i electricitat, molta, i màquines poderosíssimes per funcionar. La tecnologia és moltes vegades un tigre de paper. Si caiguessin tots els seus sistemes de comunicacions o es tallessin les vies de proveïment elèctric a Barcelona (va passar durant la Vaga de la Canadenca de 1919) la policia, per exemple, no sabria què fer. El poder de l’Estat és més omnipotent que mai, però també menys resilent i notablement més fràgil. Sempre hi ha escapatòria i opció.