L’home estàndard d’Occident ha despertat amnèsic en una torre d’ivori. Gaudeix d’un assortit de comoditats i benestar inaudits, però ignora per complet els esforços i l’obra civilitzatòria que li han brindat la seva condició privilegiada. No disposa de consciència ni sentit de la història. La seva vida flota en la inèrcia de l'atemporalitat, en un etern present isolat dels estímuls del temps. Desconeix els seus orígens i navega cap al futur sense propòsits, a la deriva, sense lligams o obligacions que vagin més enllà de la seva pròpia complaença material i immediata. La seva actitud és la d’un bàrbar, car ignora el significat i la importància de tot allò que l’envolta.
L’home estàndard d’Occident ha despertat amnèsic en una torre d’ivori, però la seva actitud és la d'un bàrbar.
El prototipus d’home modern actual viu d’esquena al passat. La seva existència està separada de qualsevol forma de vida anterior per una fractura ontològica insalvable. L’opulència que l’ha acompanyat d’ençà el seu naixement l’ha portat a considerar-se un ésser superior, capaç de menysprear les etapes prèvies a la seva existència, així com les persones que les van viure. Considera que la seva vida està desencaixada del transcurs d’esdeveniments que l’ha precedit, els quals són superats pel present en tots els sentits. És incapaç d’imaginar els sacrificis, la constància i la perícia que van haver de demostrar els seus avantpassats per llegar-li les virtuts que ha rebut. Els fills de la modernitat són els més desagraïts que ha conegut el món. Il·lusos, pensen que l’abundància i facilitats de què es delecten són naturals, que sempre existiran i aniran en augment. No s’adonen de la increïble artificiositat—i fragilitat—de la vida que han heretat.
El prototipus d’home modern actual viu d’esquena al passat; cal integrar l’home estàndard en les grans narratives històriques, omplir-lo de sentit i de responsabilitats.
D’entre tot l’arsenal de saviesa, pràctiques i costums que els nostres avantpassats van apilar i empènyer al llarg de la història, l’home estàndard només en vol salvar les facilitats i avantatges materials. El materialisme és la base de la seva identitat i el prisma per mitjà del qual analitza la història. Per aquest motiu, quan es compara amb els seus antecessors, se sent un ésser ahistòric. Fins i tot arriba a creure, innocentment, que la història ha acabat.
Les generacions nascudes a partir de la segona meitat del segle XX, allunyades del fum i la metralla de les guerres mundials, encarnen a la perfecció aquesta dolència. El seu trànsit per la vida ha estat fulgurant, ho han tingut tot. Materialment, són la noblesa absoluta de la història. Han obtingut un món construït i en funcionament. Tanmateix, no han copsat que la pertinença a l’aristocràcia exigeix compromisos—noblesse oblige—i que hauran d’invertir el mateix afany, suor i coratge per mantenir l’ordre que van rebre. L'única manera de fer-ho possible és la de reconnectar amb la història i prosseguir amb la missió dels nostres avantpassats, tot revivint en el nostre dia a dia les inquietuds i esperances que els van permetre de testimoniar-nos aquesta herència. En cas contrari, tal com estem presenciant, es perd la tensió que manté èrtic l’edifici de la civilització i apareixen els símptomes de la decadència.
Per contrarestar-los, cal integrar l’home estàndard en les grans narratives històriques, omplir-lo de sentit i de responsabilitats. Només aquells que senten el pes del món a les espatlles, com un atlant, prenen consciència del que tenen, aprenen a valorar-ho i estan disposats a deixar-se la pell per defensar-ho. Llavors, sentirem el deure de deixar-nos de comportar com uns bàrbars i abraçar la civilització, rendint els honors i sacrificis necessaris que reclami l’herència del nostre passat.
