En una metralla anterior vaig assenyalar que a Catalunya «la llengua és una de les claus de volta de l’oposició i de l’articulació d’una contracultura i una contrapolítica», capaç de fer coincidir entorn de la seva defensa amplis sectors socials més enllà de divisions partidistes o ideològiques tradicionals. Una altra d’aquestes possibles claus a l’hora de rearmar l’independentisme per una nova onada, de sumar nou capital, econòmic i humà —i recuperar-ne el perdut—, a més de construir noves organitzacions, és la fiscalitat. Més enllà de l’evident «Espanya ens roba» —o ens saqueja—, que hauria de ser recuperat i reivindicat, hi ha impostos autonòmics que només serveixen per empobrir-nos. Els catalans, més enllà de l’espoli fiscal sistemàtic ordenat manu militari des de Madrid, paguem en global un 36% més en taxes addicionals que  altres comunitats autònomes. Són impostos creixents i abusius que no s’han traduït en cap millora en els serveis públics —siguin sanitat, educació, infraestructures, cultura o la promoció del català mateix. Defensar la butxaca dels catalans i de la resta d’habitants de Catalunya, especialment classes mitjanes i baixes, empresaris i autònoms, amb campanyes, pressions i —qui sap si algun dia— un Tancament de Caixes com el de 1899, pot sumar a l’independentisme nous actors i suports. La pugna per alleugerir la càrrega impositiva que pateixen els catalans s’ha de vincular a un discurs que assenyali la naturalesa colonial, corrupta i extractiva d’un Estat espanyol que ens empobreix i ens assimila.

Frederic J. Porta

L’Espanyol torna a canviar de mans. El xinès Chen Yansheng ven, l’americà Alan Pace compra, i el club fundat per lerrouxistes per anar contra el Barça continua sent una mercaderia a l’aparador del capital estranger. Però la pregunta incòmoda no és per ells, sinó per a nosaltres: i si en comptes de passar-nos el dia fent acudits, haguéssim fet el pas per recuperar-lo? Si aquest fos un país amb tremp, amb lideratge i amb un mínim projecte nacional, avui l’Espanyol estaria en procés de ser comprat per catalans. No per «blanquejar»-lo, sinó per catalanitzar-lo: treure-li l’estigma, refundar-lo i convertir-lo en un club amb arrels al país, i no a les clavegueres del règim. Però per fer això cal alguna cosa que aquí escasseja: consciència de nació i, sobretot, ganes de poder. Perquè sí, l’Espanyol és el club que els ocupants van crear com a reacció al Barça, que era un club que mirava cap a Europa, producte de la unió entre el talent estranger i l’interès català per mirar més enllà dels Pirineus. I sí, és el refugi preferit dels espanyolistes de l’àrea metropolitana que necessiten un club que no els faci pensar. Però fins i tot això es pot revertir si tens projecte i te’n sents capaç. Aquí, en canvi, el discurs dominant és el de sempre: millor que no ens embrutem, que no és cosa nostra, que no cal fer soroll. I així ens va. El club és un zombi. L’afició, residual. L’ànima, desapareguda. És l’ocasió perfecta per fer allò que mai s’ha fet: agafar la bèstia pel cap i convertir-la en eina. Però seguim preferint que ens la comprin. Que ens la gestionin. Que ens la manin. Al final, el problema no és que l’Espanyol sigui un club ocupat. És que aquest país també ho és —i no en vol sortir.

Jordi Homs

És curiós com gairebé s’ha convertit en un lloc comú aquella màxima que diu que «si vols la pau, cal que abans et preparis per a la guerra». Com si tota guerra, de fet, no hagués començat precisament així: amb una meticulosa preparació. Jordi Aragonès, que fa poc equiparava el cas català amb Rhodèsia en aquesta revista, sembla voler-se presentar com aquell que està disposat a fer tot allò que els altres no han gosat fer. Proposa convertir l’estigma —l’aïllament i el rebuig que sap que suscita— en una mena de medalla, d’orgull combatiu. Certament, el seu és un discurs valent, atractiu, que neix de la pèrdua de confiança i el desencant davant la inacció d’aquells que havien liderat el Procés, i la incapacitat —o la por— d’aquests mateixos partits d’afrontar determinats debats per temor a perdre suport electoral. Sobre aquest buit, la formació d’Aragonès proposa un relat que posa el conflicte per davant de qualsevol estratègia democràtica. El problema, però, és que per a una causa com la catalana, aquesta és una estratègia profundament contraproduent. Perquè, si Catalunya —una regió altament productiva, situada al cor d’Europa— vol esdevenir un estat independent, ha de trobar la manera de convèncer una majoria suficient dels seus ciutadans mentre genera (i això és important) complicitats i busca l’atenció de la comunitat internacional. I això, malgrat el que diguin, no es pot fer partint de les premisses de Rhodèsia. Explorar debats simplistes sobre la immigració o defensar un model de societat idealitzat i autoritari potser cohesiona un nucli dur, però destrueix qualsevol possibilitat de bastir una majoria real, transversal i duradora. I, encara més greu, ofereix a l’Estat l’excusa perfecta per presentar la causa sobiranista com a radical, tancada i moralment qüestionable. Com deia Txékhov, si al primer acte hi penges una pistola, tard o d’hora acabarà disparant-se. I, de la mateixa manera, quan un poble, un partit o un líder decideix construir la seva força sobre la batalla, està escrivint el guió inevitable d’allò que, tard o d’hora, acabarà passant. I quan passi, potser descobrirà que haurà perdut molt més que el suport dels indecisos: el fracàs haurà arrabassat també la veu de la raó.

Pau Gener

El diari ElMón, que darrerament publica opinions favorables als sectors més nacionalistes de Junts, i també a Aliança, ha publicat un deplorable article d’una argentina resident a Barcelona que va tenir el seu minut de glòria a les xarxes per menysprear els catalans, als quals evita en el seu dia a dia. No crec que l’article —que evidentment ha generat una resposta airada i les consegüents justificacions per part del diari— es publiqui únicament per obtenir visites. En siguin conscients o no a la redacció d’ElMón, moviments com aquest tenen més a veure amb la construcció del marc d’una cultura, perfectament delimitada, que guiarà els debats mediàtics dels propers mesos i anys. D'una banda, es planteja per part del PSC una cultura oficial —en el sentit que estarà promocionada des de les institucions públiques— pretesament cosmopolita, oberta i tots els tòpics del progressisme en la seva versió espanyola i woke, que s’encarregarà de fer escarni sistemàtic de tot el que és català (les obretes de teatre recents com a mostra). Alguns dels elements d’aquesta cultura morta —perquè no té cap relació amb les preocupacions de la mitjana de la població, se senti catalana, espanyola o cap de les dues— cobrarà vida, actualitat, força i sentit en tant que despertarà el rebuig emocional dels catalans. L’objectiu és mantenir-nos indignats, però connectats al teatret autonòmic que abanderarà el PSC des de les institucions, satel·litzant a tot déu que vulgui viure de l'erari públic i de subvencions (ERC, Comuns i la CUP, i de vegades Junts, en seran la comparsa). A l'altra banda, com a pura reacció, s’intenta esbossar un enemic de palla, un arquetip amb la barretina calada, un suposat nacionalisme de tam-tam, xaró, emocional (ressentit, emprenyat, agressiu i odiós), rústic, curt de mires i amb tots els tòpics de tancament mental i cultural, dialècticament oposat al progressisme urbà del PSC i endossable tant a Junts com a Aliança, com a qualsevol que no es plegui al discurs oficial. A la vegada, tot això també treballa per enfrontar catalans amb immigrants i divergir o diluir el conflicte nacional en altres qüestions —com abans s’ha fet amb tantes altres coses sobre les quals teníem, en realitat, poca o cap capacitat de decisió. Els dos «bàndols» d'aquest teatre de putxinel·lis escenificaran baralles al Parlament, als platós, a les xarxes socials (alguns saben el que es fan, d'altres s’hi veuran arrossegats sense saber-ho). Seran simulacres de guerres culturals que, en realitat, no canviaran absolutament res i mantindran una ficció de pluralitat i de discussió democràtica en un país que, des del 155, de política no n’ha tingut pràcticament cap traça. Mentrestant, la vida és el que passa fora de l’autonomia.

Frederic J. Porta